Ahir vam tindre
l'honor i el privilegi a Alaquàs d'acollir al Castell d'Alaquàs la
conferència organitzada per la FACV de Leontxo García, "On
estan?", sobre l'escassa presència femenina en l'elit de
l'esport dels escacs.
Leontxo va
condensar els múltiples vessants que aquest tema comporta, en
aproximadament una hora, i amb un torn obert de preguntes que el
nombrós públic assistent vingut de tota la Comunitat Valenciana va
aprofitar fins a esgotar el temps disponible.
Va obrir la
conferència unes paraules del president de la FACV i de l'alcaldessa
en funcions d'Alaquàs, que va destacar l'interés del poble
d'Alaquàs per la igualtat afirmant que "som la meitat"
[les dones] "i hem d'acostar-nos a ser la meitat en tots els
àmbits", destacant també els valors que els escacs, i també
el Club Escacs Alaquàs, imprimeix en els seus esportistes.
Seguidament
Leontxo va prendre el micròfon, va emprar els seus dots de
comunicador professional i va exposar amb loquacitat la seua
ponència.
La primera línia
crítica que va exposar va ser l'aire masculinitzat que encara
desprén l'esport dels escacs, des dels locals de joc, que jo diria
que molts espanten no solament a dones sinó a persones dignes en
general, passant pels costums culturals on encara hui dia no li donem
nines als xiquets ni tampoc un tauler d'escacs a una xiqueta, fins al
tractament de la informació que no trenca encara amb l'imaginari
popular del tauler d'escacs envoltats per homes majors.
Va tractar el
tema hormonal, plantejant la línia de si els efectes de la
testosterona i la progesterona en el cervell en la pubertat afecta a
les ganes de competir, provocant en l'adolescent un major interés
per les relacions socials i menys per competir, concloent que hi ha
nombroses proves que l'educació té molt més pes per a mantindre
l'interés esportiu.
En aquest punt,
m'agradaria aportar les conclusions de l'Informe 2016 sobre Activitat
Física en Xiquets i Adolescents a Espanya que assenyala que el 86%
de xiques que arriben a l'adolescència, cap als 16 anys, abandonen
la pràctica de l'esport. Però ull, si indaguem, una mica més,
resulta que en general, l'abandó de l'esport pels adolescents és
del 70% degut en bona part al nivell d'exigència i a la dedicació
horària que requereix. És un moment en el qual s'incrementa la
pressió en els estudis i hi ha poques alternatives per a dedicar-se
d'una forma més flexible. Això també s'observa, assenyala Jordi
Segura, president de l’Associació Catalana de Psicologia de
l’Esport i professor de Blanquerna-Ramon Llull, en el pas de
l'institut a la universitat. De tots aquests informes, es conclouen
que les causes d'abandó són les següents:
1. Exigència de
dedicació horari a l'esport i als estudis.
2. Tenen menys
models d'esportistes d'elit del mateix sexe per a seguir que els
xics.
3. Falta de
suport familiar: a vegades, els pares donen suport menys a les seues
filles que als fills perquè facen esport, sobretot si aquest és de
competició. Consideren que per a les xiques ja és suficient
practicar un esport com a hàbit saludable, sense ser competitiu. Si
algun dels pares practica un esport sí que pot servir com a model de
seguiment.
4. Falta de
projecció social. Encara es retransmeten poques competicions
esportives femenines en els mitjans de comunicació.
Esther Gargallo
analitza en la seua tesi la predisposició dels adolescents a la
pràctica esportiva i afirma que «les xiques apunten que el seu
temps lliure és menor i que tenen altres ocupacions importants. En
el cas dels xics no és així, ells perceben que tenen un major temps
lliure. Ací, pot influir també l'escala de valors. Pot ser que les
xiques prioritzen els estudis enfront de l'esport i per aqueix motiu
consideren que no disposen de tant temps lliure. Diuen, tinc poc
temps i ho dedique a estudiar i a estar amb els meus amics i he
d'eliminar l'esport. En canvi, els xics no consideren que tinguen
falta de temps».
Encara que
Leontxo no va exposar les causes de manera profunda, va plantejar una
solució a llarg termini en el tema de l'abandó de les xiquetes en
edat adolescent, que és l'alfabetització de tota la població en
escacs des de la infància. Òbviament estem d'acord en la
introducció dels escacs educatius en edats primerenques, i la seua
utilització a les etapes educatives obligatòries, la qual cosa
beneficia tant als alumnes, per tot el que els aporta, com a docents
que compten amb una eina lúdica que els facilita el treball.
D'aquest paradigma, on tota la població coneix els escacs, milions,
amb un xicotet percentatge que s'anime a la pràctica esportiva,
malgrat el posterior abandó, quedarien suficients persones, homes i
dones, per a competir i arribar a l'elit.
Per cert, a la pregunta de si fomentar tornejos femenins als escacs,
Leontxo era partidari de fer tornejos unisex, no obstant, cal pensar en
la motivació de les dones i el context, tal volta tindre el seu espai
exclusiu siga bo, és un debat encara obert. Jo no pense que faça mal a
l'esport, i si en estos moments un torneig exclusivament femení les
animen a practicar l'esport benvingut siga.
Bé, crec que els
escacs educatius han de ser una realitat, com ja ho és en molts
col·legis i regions d'Espanya, però no atalla l'abandó de la
pràctica esportiva en l'adolescència, que com he assenyalat abans
té uns percentatges elevats i unes causes que cal atallar ja, la
solució cal buscar-la en aquest problema, que és generalitzat a
tots els esports, ja que encara que existisca els escacs educatius de
manera massiva si no prenem les mesures oportunes en l'adolescència,
continuarem tenint un alt abandó en l'adolescència.
Per tant és
necessari plantejar pautes per a progenitors i entrenadors
En primer lloc
l'esport és per a divertir-se. L'objectiu principal de la pràctica
de l'esport entre els joves és divertir-se i aprendre els fonaments
perquè l'activitat física els acompanye durant molt de temps.
Aquest és un dels punts que es recull en les recomanacions de
l'Acadèmia Americana de Pediatria (AAP)
Plantejar
objectius sense pressions. Seguint amb els consells de l’AAP,
s'indica que el jove esportista que decideix apostar a fons per una
especialitat hauria de plantejar-se uns objectius realistes i
apropiats. I distingir-los dels quals puguen proposar-los els seus
pares, és paper fonamental dels entrenadors establir aquests
objectius motivants per als seus esportistes.
En particular per
a potenciar i donar suport a l'esport femení es proposen les
següents mesures:
- Exemple dels
pares. La millor manera de potenciar-ho és mitjançant l'exemple que
poden aportar els pares. Un exemple seria practicar-lo junts, pares,
mares i fills, encara que hem de tindre en compte que qualsevol
esport no ha de practicar-se de forma obligada.
El fet que els
pares i mares ajuden en les tasques logístiques del club o l'escola
esportiva també pot estimular la motivació per l'esport en les
xiquetes.
- Major presència
femenina en clubs esportius. Augmentar el nombre de dones en càrrecs
directius en les entitats i federacions esportives.
- Motivació per
a les adolescents. Actualment ja s'està treballant des dels centres
escolars, clubs, federacions esportives i persones expertes sobre
aquest tema per a intentar augmentar la motivació de les xiques
adolescents, amb la finalitat que facen, o no deixen, de practicar
una activitat física o esport de forma regular.
- Trencar
l'estereotip social. Dissenyar les campanyes i divulgar la presència
de les dones en l'esport d'elit.
- Política de
retransmissions. Els mitjans de comunicació també dediquen més
espais a les retransmissions, programant trobades, partits i
campionats, comentant els resultats que aconsegueixen les esportistes
femenines en els esports.
- Fomentar
l'amistat, amb activitats en paral·lel a l'esport, entre els
esportistes, atés que estar amb els amics és l'activitat més
important per a les xiques.
- Orientar en
l’organització del temps per als estudis, els amics i l’esport,
de tal manera que tinga la tranquil·litat de poder complir en els
tres àmbits amb els objectius coherents.
El debat està obert, què en penses?
Enric Grau
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada